Monumento a Jacinto Verdaguer Barcelona

Este monumento se encuentra en el centro de la plaza del mismo nombre situada en el cruce de la avenida Diagonal y el paseo San Juan de Barcelona ciudad.
En el año 1912, dos años después de la muerte del poeta Mossèn Jacint Verdaguer, se convoco un concurso para diseñar el proyecto de un monumento. El ganador fué el equipo formado por el arquitecto Josep M. Pericas y el escultor Joan Borrell, al final también participaron los hermanos Oslé que habian presentado un proyecto alternativo. De Borrell es la estàtua de bronze de mossèn Cinto y las de piedra, alegoricas a la poesia en la base del monumento son de Llucià i Miquel Oslé, estos relieves que conforman el friso que envuelve todo el monumento son alusivos a poemas de Verdaguer. La primera piedra se colocó en el año 1914 aunque las obras no acabaron hasta 1924.

Edificios que rodean la plaza.


Les Barres de Sang, Mossèn Cinto Verdaguer

Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.

Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?

-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.

-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.

-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles,
el segell d’emperador:

<>

Quan les lletres son llegides,
–Cavallers anem-hi tots.—

Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.

Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.

Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.

A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.

Els francesos demanaven:
–Qui és aqueix batallador?
–El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.

Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:

tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.

–No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.

–De les nafres no me’n sento,
sols me’n sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.

–Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—

Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.

–Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.

Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—

Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.

Festa Major del Putxet